En ombres silents i entre somnis

En l’obra de Santi Moix (Barcelona, 1960), la ceràmica esdevé un espai central d’experimentació plàstica. Pintor per formació i temperament, Moix ha desenvolupat un univers visual exuberant, poblat de formes orgàniques, motius vegetals i figures híbrides que transiten entre la figuració i l’abstracció. En aquest context, l’argila li permet expandir el seu llenguatge cap a la dimensió escultòrica, sense ruptura amb la pintura, sinó com a continuïtat natural.

Si en la pintura el color, la línia i el gest configuren espais simbòlics, en la ceràmica aquests elements es transformen en volum, textura i presència física. La matèria esdevé lloc de concreció del pensament plàstic, i la forma, un camp on la idea pren cos.

Aquest treball s’inscriu en la transformació contemporània de la ceràmica, que ha deixat de ser un àmbit estrictament artesanal per consolidar-se com a camp d’investigació dins l’escultura. En aquest procés, la Bisbal d’Empordà —centre històric de la ceràmica a Catalunya— ha estat un entorn clau, amb una tradició viva sostinguda per tallers i ceramistes que mantenen i reinterpreten el coneixement de la matèria.

En aquest context, la col·laboració amb Joan Raventós ha estat fonamental. Lluny d’una relació jeràrquica entre artista i executor, el treball conjunt de Moix amb aquest ceramista s’articula com un espai de recerca compartida, basat en l’intercanvi d’experiències i en una actitud oberta a l’experimentació. En aquest marc, l’artista pot desenvolupar la seva obra amb una gran llibertat, donant lloc a peces d’una notable força i càrrega simbòlica; un espai de convergència entre pintura i escultura, tradició i contemporaneïtat.