Prop de 150 persones assisteixen a la reobertura del Terracotta Museu amb l'inauguració de l'exposició 'Orgull de terrisser'

Ahir, diumenge, el Terracotta Museu va reobrir les portes després d'un mes i mig treballant en la reforma dels 3000 m² de teulada, que va quedar molt malmesa arran de la pedregada del 30 d'agost (i encara hi queda molta feina per fer). Prop de 150 persones van anar al Terracotta Museu durant el matí de diumenge aprofitant les portes obertes de l’equipament. Però com a gran acte principal d’obertura, a les dotze del migdia, es va inaugurar la nova exposició temporal de producció pròpia, una mostra que reivindica l’orgull de la feina ben feta dels ceramistes de la Bisbal: ‘Orgull de terrisser’. 

L’acte d’inauguració de l’exposició ‘Orgull de terrisser’ es va complementar amb la conferència ‘La terrissa tradicional de la Bisbal d’Empordà’, a càrrec d’Alfons Romero i Vidal, historiador, ceramòleg i president de l’Associació Catalana de Ceràmica, i es va cloure amb una visita comentada a l’exposició. La mostra es podrà visitar fins al 23 d’abril de 2023 a la Sala d’Exposicions temporals del Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà.

‘Orgull de terrisser’ presenta una selecció de peces ceràmiques bisbalenques d’entre mitjan segle XVIII i principis del segle XX. La major part són peces molt notables i de gran dificultat tècnica que, un cop modelades, i davant la seva excepcionalitat,  van despertar l’orgull de l’artesà que les va fer fins al punt de voler deixar-hi un testimoni imprès de la seva feina. A diferència d’avui, en aquell moment signar una peça era un fet totalment insòlit i extravagant, i només s’explica per la voluntat d’explicitar el sentiment de la pròpia vàlua: l’orgull de fer les coses ben fetes pel gust de fer-les ben fetes.

El treball artesà és molt més que l’ofici: pren temps, paciència i repetició perquè és dur, feixuc i treballós, i per això implica compromís, implicació per la feina ben feta i la satisfacció de fer-la bé, aquest és el cas de la terrisseria. Amb les peces de major complexitat aquest sentiment s’intensifica, i és llavors quan poden esdevenir un suport on deixar un testimoni escrit de caràcter reivindicatiu i simbòlic (tot sovint amb el nom del terrisser, el lloc d’origen i la data en què fou realitzada) que manifesta una voluntat de difondre una informació a llarg termini i a un públic que transcendeix l’àmbit domèstic.

De la trentena de peces que conformen l’exposició, la meitat estan signades per un dels llinatges terrissers més importants de la història de la ceràmica bisbalenca i, paradoxalment, un dels més desconeguts: els Vicens. Es tracta d’una col·lecció de peces d’entre el 1749 i finals del segle XIX amb un altíssim valor patrimonial. Està formada per nou gerres, dos aiguamans, una mesura i una rajola de mitgeria. D’aquestes peces, quatre formen part del fons del Terracotta Museu, i la resta són peces que no s’havien exposat mai fins ara i que el museu ha localitzat en diferents col·leccions públiques i privades.

El llinatge dels Vicens destaca tant per l’alt nombre de terrissers i d’obradors que el componen com per la seva extensió cronològica que es remunta a mitjan segle XVIII i s’allarga fins al XX. Relaten una història de gairebé dos-cents anys on dues nissagues de terrissers amb aquest cognom varen esdevenir actors principals en el desenvolupament i la consolidació de la ceràmica de la Bisbal. Una s’inicia amb Josep Vicens Moner, nascut el 1708 a Siurana d’Empordà, i l’altra amb en Joan Vicens Mitjans, nascut el 1729 a la Bisbal. L’últim terrisser dels Vicens fou Andreu Vicens Salamó, que morí el 1919. Vuit anys més tard, el 1927, la seva vídua va tancar les portes definitivament de l’obrador familiar.

Pel que fa a la resta de peces en destaca una gerra del 1826 firmada per Pere Malagelada i un altre del 1900 commemorativa de la Únion Obrera de Alfareros –una cooperativa de producció creada el 1899 resultada dels moviments obrers de la Bisbal d’Empordà i comarca-. També hi ha un àmbit dedicat a la terrissa negra, on destaca una peça firmada i datada per Anton Marcó el 1816 –responsable d’establir el primer taller de terrissa negra de la Bisbal a finals del segle XVIII-. I finalment, un àmbit dedicat als paviments de rajola fina, una indústria que va néixer a mitjan segle XIX i que va suposar una nova manera d’entendre la producció ceràmica, aplicant mitjans de producció, d’organització del treball i de comercialització totalment nous. Aquestes rajoles presenten la marca de fàbrica en relleu al revers.

*Fotos: Anna Pascual