Mos Azimans, Chansos de Bernat de Ventadorm.

En la més coneguda de les seves cançons, Can vei la lauzeta mover, el mirall és la imatge amb què Bernart de Ventadorn canta els ulls de la seva estimada, ulls que han estat la causa de la seva perdició. Però el mirall dóna títol a aquest programa també per altres motius. Un d’ells es troba en les arrels mateixes de la paraula. El verb llatí miror, d’on vindria miralh, significa “meravellar-se, admirar”, i és certament meravellats que ens hem apropat a aquests cants, portats per la força d’un imant** que ens atreu i ens orienta. Malgrat que el pas del temps ens allunya del moment en què van ser “trobades”, aquestes cançons irradien una vivacitat i una força poètiques colpidores. Hi ha una distància, però, que no ens permet accedir-hi directament, plenament, i aquesta és la distància que separa, com un tall, el signe escrit del so, de l’expressió que pretén consignar. Estem obligats a ser lectors d’uns chans que són, en la seva essència, oralitat. Així la nostra lectura serà per força una relectura, una especulació*** i amb sort, un reflex, una reflexió, un acostament. A finals del segle XII, en el seu De amore, Andreas Capellanus defineix l’amor com una passió natural que neix de la visió de la bellesa d’una persona i del pensament obsessiu sobre aquesta bellesa, de manera que s’arriben a desitjar per sobre de tota altra cosa les abraçades de l’altre. Ens diu també que un amor que no arriba a ser correspost, el que ell anomena amor singular, és una passió no recíproca que només aconseguirà turmentar l’enamorat. En la que es podria prendre per la història d’un desamor fatal, que va de l’enamorament eufòric que transforma la neu en camps de flors fins a la mort figurada del poeta que abandona el cant i defuig l’amor, Bernart de Ventadorn canta el desig, la por, el plaer, el neguit, l’espera i la desesperança, l’alegria i el dolor...  canta aquesta Amors canviant, poderosa, insondable.**** El desig que ens ha portat a fer aquest programa és el de reflectir, encara que només en sigui una ombra o una lleu espurna, la bellesa i la força d’aquestes poesies.